Diuen de la organització social i econòmica on vivim que s'anomena 'Estat del Benestar', però del benestar de qui?
Aquest dissabte aní a acompanyar a Hugo i Alberto al tren, marxaven cap a Vila-real. Veniem d'un congrés ple d'il·lusió, ple de canvi; i d'un dinar amb una de les nostres diputades i els seus nins petits a més de la seua parella i d'altres companys. Compraren els bitllets, anarem al bany i es disposaren a pujar al tren, fins on els vaig acompanyar.
Renfe ens facilitaria les coses. Hugo no pot caminar per sí mateix i necessita d'ajuda. Ells la tenien, Renfe disposava de dues plataformes elevadores a l'estació. Era tan senzill... Una reclamació, una suggerència, una denúncia i un retràs de 15 minuts al tren (que va anar-se'n sense ells) després, marxavem a buscar algú més amb qui fer força.
Els nostres companys ens van socòrrer, diputada al cap, per afrontar la situació. Atenció al client, amb qui haviem parlat anteriorment ens va dir que no és competència seua, que cridarem a les xiques del servei. Les xiques del servei no tenien cap amb qui parlar (o no volien tindre'l) i ens manaren a parlar amb els responsables del tren. Els responsables del tren ens asseguraren que el servei és d'una empresa externa que ficava les normes.
En definitiva, tenint servei, l'haguerem de pujar nosaltres al tren. De veritat, en ple segle XXI un discapacitat no pot accedir per sí mateix, sense haver de dependre de ningú, a un tren. Alguna cosa va malament. Açò no deuria estar passant.
ADIF, responsable d'estacions; RENFE, responsable de trens; ATENDO, responsable del servei als discapacitats; TOTES ELLES, responsables de discriminar als discapacitats. La burocràcia ha de servir per facilitar la vida als ciutadans, però quan, a l'inrevés, la dificulta, perquè servix?
